Per què és important apostar per una farmacèutica pública catalana?
La farmacèutica pública és sobirania sanitària
Desplegar-la és una mesura urgent per a la majoria de la població. Per controlar l’estoc de medicaments i regular-los, deixar de dependre de la indústria farmacèutica.
Per què és important apostar per una farmacèutica pública catalana, tal com va defensar la CUP al Parlament el 2020? El company i regidor de @cupmanresa, @JordiTrape ho explica en aquesta entrevista de V.Canet a El Salto Diario el maig de 2022.
També podeu escoltar l’entrevista a diferents companyes i treballadores de sanitat sobre la necessitat d’una sanitat i una farmacèutica pública:
La idea de la creació d’una farmacèutica pública és prèvia a la pandèmia: Podem i Más País ja la van plantejar en 2019. Per la seua part, la CUP va instar el govern català al juliol del 2020 a la creació d’una i, al febrer del 2021, Compromís va demanar al govern espanyol realitzar un estudi sobre la viabilitat d’aquest tipus d’empresa pública.
La crisi sanitària ha posat en evidència la dependència quant a medicaments i productes sanitaris, així com ha posat de manifest que les patents i el mercat s’imposen al bé comú, que els preus dels medicaments generen una despesa pública poc assumible i les situacions de poca transparència del mercat —com s’ha vist amb els contractes de les farmacèutiques amb la Unió Europea que no són plenament accessibles—. No obstant això, Podem i Más País ja havien plantejat aquesta la creació d’una farmacèutica pública el 2019 abans de la pandèmia. Per la seva banda, la CUP va instar el govern català a juliol del 2020 a què en creés una i Compromís a febrer del 2021 va demanar al govern espanyol que realitzés un estudi sobre la viabilitat d’aquest tipus d’empresa pública.
I referents tampoc en falten a països tan dispars com Suècia —amb una farmacèutica pública—, Cuba —la qual té nacionalitzat el sector— o Estats Units —que des de 2019 compta amb una farmacèutica sense afany de lucre—. Una mesura poc explorada i menys debatuda que, segons els qui la proposen, podria ser la garantia de sobirania sanitària en un context global. Podem recorda que una farmacèutica pública espanyola no partiria de zero a l’Estat espanyol ja que “tenim el Centro Militar de Farmàcia de la Defensa” que es dedica a proveir a l’exèrcit espanyol i a produir antídots contra atacs NBQ, un centre que “podria fer front als problemes urgents de desabastiment de medicaments” afirma Rosa Medel, diputada de Podem al Congrés espanyol.
Perquè pública?
Medel ho té clar “l’objectiu de la indústria farmacèutica és el benefici”, i, per això, “necessitem una indústria pública que pose benestar social en primer lloc”. L’objectiu seria promoure sobirania sanitària al voltant de les necessitats farmacèutiques del país front l’actual dependència de les multinacionals. “Necessitem autonomia en la producció i distribució de medicaments essencials i això sols podem aconseguir-ho amb una indústria pública de medicaments”, conclou la diputada. Segons Medel, s’hagueren pogut evitar situacions com ara les protagonitzades per Big Farma com AstraZeneca, que va ser finançada amb diners públics amb el compromís d’abastir i mantenir el preu, i “va preferir vendre les dosis compromeses amb la Unió Europea a Israel per un preu superior”. O altres situacions, que descriu la diputada com un abús, com ara quan Pfizer va modificar el concepte de vial i dosi per deixar de subministrar gairebé un 20% de les vacunes, però mantenint preu. A més, per Medel, “una indústria sanitària pública no tan sols inclou medicaments, sinó que inclou productes essencials per acabar amb la dependència estrangera com poden ser mascaretes, respiradors, equips de protecció individual, etc”.
Amb la proposta de farmacèutica pública coincideixen, a banda dels partits polítics citats, també els moviments socials com ara la Federació d’Associacions de Defensa de la Sanitat Pública, que va reclamar en ple confinament pandèmic la creació “d’una indústria pública de fàrmacs” per abastir les necessitats de la ciutadania més enllà del mercat. Des de la Coordinadora Antiprivatizació de la Sanitat (CAS) al País Valencià, comparteixen la idea, tot i que consideren prioritari invertir en completar les cobertures del sistema públic de salut amb serveis com ara la salut mental i tot tipus d’exopròtesis: ulleres, audiòfons, pròtesis dentals, muletes, carrets o cadires, caminadors, bastons, materials de cura per a domicilis o residències, etc.
La farmacèutica pública participaria de tot el procés: recerca, producció i distribució. “La investigació dels medicaments ha d’estar marcada per les necessitats reals i no pels interessos industrials”, afirma Medel qui explica que hi ha medicaments “que tenen un preu molt elevat” i no aporten valor respecte a altres ja disponibles i “més econòmics”. Una situació tolerada per l’Agència Espanyola del Medicament i els Productes Sanitaris “tot i que suposen unes despeses desmesurades” afirma Medel per qui “només una empresa pública serà transparent”.
Des de Compromís expliquen que en la seua proposta, en un context d’un mercat que tendeix a les Big Farma, una farmacèutica no aspiraria a ser competidor. “Intentaria reduir la despesa farmacèutica a partir de produir més barat genèrics d’un ampli ús adreçat a l’ús hospitalari”, afirma Carles Esteve diputat de Compromís a les Corts valencianes. El mateix afegeix que també seria una solució per evitar o contrarestar situacions de desabastiment, “tens una induútria pròpia que té capacitat de resoldre-ho, ara només ho pot fer el mercat”. “El que va passar al principi de la pandèmia amb les mascaretes els equips de protecció individual dels sanitaris va ser dramàtica, tenim molta dependència exterior i no està mal tenir certa capacitat de producció per a no dependre tant”, conta Esteve. Això també s’ha vist amb les vacunes, “no es tracta només d’alliberar la patent —cosa que pot decidir un govern de forma unilateral si hi ha una emergència sanitària— sinó de tenir capacitat de fabricació en mans del govern si no tornem a estar en mans dels mercat que ha tret beneficis exorbitants” explica. Un altre avantatge per al diputat de Compromís seria que una farmacèutica pública es podria dedicar a fer recerca i fabricar medicaments per a malalties rares que com que no tenen mercat són poc atractius per a la indústria o no es fabriquen o investiguen.
CAS creuen que la part més interessant de la proposta de farmacèutica pública és la de la comercialització ja que pot promoure el consum de genèrics. Consideren prioritari fer “oficines públiques de farmàcia orientades a la cronicitat, als genèrics, adaptant les dosis administrades a les subministrades i fomentant el reciclatge de determinades exoprótesis de traumatologia i reumatologia”, indica Víctor N. Dobon, membre de la coordinadora. Amb tot, des de CAS apunten un àmbit clau on incidir: el consum. Per CAS seria important revertir l’excessiva medicalització de la salut —promovent una cultura de la prevenció— i de consum de medicaments exclusivament a genèrics. Per això creuen que “l’aposta immediata promoure des de ja una distribució pública de genèrics i que frenaria una part rellevant del cost farmacèutic”, assenyala Dobon.
La recerca: pública o privada?
Una de les principals crítiques a la proposta d’una farmacèutica pública és que per generar un nou medicament es necessita molta inversió a fons perdut per a ser rendible i consideren que aquest risc només el pot assumir, i només l’ha d’assumir, l’empresa privada i no els pressupostos públics, ja que, segons aquest raonament, això implicaria jugar amb els diners de tots. Aquestes afirmacions xoquen amb la realitat. “La majoria de la investigació biomèdica és pública, per sobre del 60%, però els estudis realitzats pel Parlament Europeu assenyalen que no hi ha retorn d’això”, explica Esteve que afegeix que “la inversió pública que només l’explota la privada”.
“La indústria privada sols investiga productes que han mostrat eficàcia durant el procés d’investigació, però la primera part de la investigació, que és la més costosa i arriscada, la fa l’administració pública”, explica Medel qui explica que les farmacèutiques privades mai corren riscos”. És a dir si la investigació científica inicial té èxit “li passa el producte a la farmacèutica privada” i se li ven a la indústria privada “cedint tots els drets sobre el producte, sense disposar de cap mecanisme per assegurar-nos que després es vendrà a un preu accessible”, afirma Jordi Trapé, a neurofarmacòleg i membre del grup de treball de sanitat de la CUP.
I, alhora, segons conta Trapé, també es paga de fons públics “part dels assajos clínics que es fan en centres públics i paguem, a través d’incentius econòmics, perquè les grans companyies produeixin medicaments que no els hi són tan rendibles com voldrien, com per exemple en el cas de les malalties minoritàries. I evidentment es torna a pagar en l’adquisició del producte final”.
El membre de la CUP, a més, ressalta que els beneficis de les farmacèutiques són “escandalosos”, situant-se al voltant del 70-80% de mitjana i destaca que “el preu que costa produir un medicament es pot arribar a multiplicar per centenars o milers de vegades a l’hora del vendre’l al públic, especialment durant l’etapa de vigència de la patent”. Trapé afegeix que “els elevats costos d’alguns medicaments no estan relacionats amb la seva fabricació, ni tampoc amb la inversió en recerca i desenvolupament, sinó amb les despeses associades a la comercialització i la promoció dels seus productes”. I assenyala les següents dades publicades pel diari francés Le Monde: la investigació i desenvolupament de fàrmacs rep el 13% del pressupost, mentre que les despeses de màrqueting suposen entre el 35% del pressupost total dels laboratoris.
Per això des de Podem també creuen que una farmacèutica pública podria servir, a part de per “pal·liar situacions de desabastiment, per condicionar els preus dels medicaments a partir de tenir-ne disponibles a uns altres preus —marcats directament per les institucions—. Actualment, els governs, tot i la inversió que es fa des de les universitats públiques en investigació científica, “els preus dels medicaments estan marcats exclusivament per la indústria”, indica Medel, cosa que en moltes ocasions arriba fer insostenible la despesa farmacèutica.
Inversió inicial
El projecte necessitaria d’una inversió inicial que “pot suposar un repte econòmic per a les institucions, l’estalvi a mitjà termini i els beneficis socials i econòmics que porta amb si mateixa la producció no lucrativa de medicaments compensa sobradament aquests costos”, afirma Trapé. Amb tot el cupaire afegeix que només amb la producció de genèrics i si “s’entra al mercat amb un mínim de força, els beneficis serien suficients per continuar creixent i amortitzar la inversió inicial”. “Segons l’estudi que vam fer des de Compromís, crear una farmacèutica d’àmbit estatal requeriria una inversió d’uns 100 milions d’euros i en un any podria fabricar entre 15-20 genèrics. No és una inversió molt gran per a un Estat com l’espanyol. A més, la capacitat de generar rendibilitat de la inversió és ràpida”, afirma Esteve. El diputat a les Corts Valencianes indica que la “no et pots comprar amb una Big Farma” però si amb altres “farmacèutiques de menor dimensió amb facturacions entre 100 i 300 milions d’euros que són molt competitives”.
Des de Podem i Compromís conceben la farmacèutica pública com un operador públic dins d’un mercat sobre el qual el govern pot decidir directament per promoure la sobirania farmacèutica, més enllà que, a més, també puga regular el mercat a partir del control de preus o l’alliberament de patents. Compromís ressalta les dificultats de nacionalitzar o competir de tu a tu amb un sector que és mundial i que funciona en clau transnacional. Des de la CUP, si bé la seua proposta en una primera fase estaria en aquest mateix marc: “s’hauria de centrar tant en allò que presenta més demanda com en allò que ningú no vol investigar, tot i que un objectiu a perseguir és que pogués assolir gairebé la totalitat de la quota de mercat”, afirma Trapé.
Per a la CUP, no pot ser que una farmacèutica pública aspire només a ser aquella que paga per allò que les privades no volen fer perquè no els és rendible. “Cal que vagi a competir de tu a tu en tots els àmbits”, indica Trapé perquè l’aposta de la CUP seria un sector “100% pública amb un sistema de governança participat per la ciutadania, lluny dels interessos econòmics i amb una planificació estratègica basada, sobretot, en criteris de salut pública”. Esteve, considera interessant que una farmacèutica pública tingués mecanismes de participació i posa d’exemple l’experiència valenciana dels consells de salut locals com a model al qual incorporaria associacions científiques.
Farmacèutiques públiques o sense afany de lucre
Des de la CUP assenyalen que un dels referents a tenir en compte és “el model cubà, on la totalitat de la indústria farmacèutica del país és pública i abasta tant la R+D+I, com la producció i la distribució. “El model cubà és conegut per les seves innovacions en el desenvolupament de vacunes i la immunoteràpia, especialment eficient durant la pandèmia per COVID-19. Actualment exporta a més de 50 països i els permet cobrir la major part de la demanda interna”, explica Trapé.
L’altre referent que plantegen des de la CUP és la farmacèutica pública sueca Apotek Produktion & Laboratorium i que és “un dels majors productors de medicaments especialitzats d’Europa”. Tot i ser un país de dimensió mitjana -10 milions d’habitants i la vint-i-tresena economia mundial- té un volum important de producció: compta amb quatre fàbriques i disposa d’un catàleg de més de 2.000 productes, que es comercialitzen en 35 països d’arreu del món. Alhora també produeix medicaments per a consum propi que subministra a l’empresa nacional que gestiona les farmàcies públiques Apoteket AB.
El referent que plantegen des de Compromís és la primera farmacèutica sense afany de lucre, Cívica RX, ubicada als Estats Units que va nàixer el 2019 arran del desorbitat preu d’un tractament oncològic, l’Imatinib. En 2020 ja estaven fabricant 40 genèrics, i actualment els seus medicaments serveixen per tractar 30 milions de persones, una empresa amb la qual col·laboren i han ajudat a crear 1500 hospitals.
L’existència d’aquests d’aquests exemples mostra que una farmacèutica pública no és cap quimera, “sinó d’una realitat existent i palpable amb uns resultats molt sòlids darrere”, conclou Trapé. Una opció a plantejar-se com a element per a promoure la sobirania sanitària dels pobles que tan feble s’ha demostrat en els darrers dos anys de pandèmia.
I també, a Nació Digital, Maria Sirvent i Jordi Trapé, juliol de 2020:
La irresponsabilitat de voler ser petits
«És sobretot en temps de crisi generalitzada quan més instruments hem de tenir a l’abast per combatre aquells que fan negoci especulant amb la vida»
En aquest context la CUP – Crida Constituent va plantejar al Parlament de Catalunya la posada en marxa d’una empresa farmacèutica pública, tot i que la proposta va ser rebutjada amb els vots en contra de JuntsXCat, ERC, C’s, PSC i PP i amb els únics vots a favor de la mateixa CUP i els comuns. Ens agradaria assenyalar 6 motius concrets de la gran transcendència en matèria de sobirania sanitària que suposa aquesta proposta i perquè és una estructura clau per garantir que el lucre no s’anteposa a la vida en uns moments tan complexos com l’actual:
1. Per reenfocar la investigació: una amplíssima majoria dels tractaments en fases primerenques d’investigació es queden en un no-res i per això a les farmacèutiques els resulta poc atractiu abocar-hi esforços. Els és molt més senzill i profitós deixar que les institucions públiques facin la feina bruta i poc rendible i, quan un determinat compost resulta prou prometedor per a aplicar-lo a assajos clínics en humans, és quan les grans farmacèutiques s’hi interessen, negociant de diferents formes per “adquirir” l’esmentat producte i beneficiant-se de tots els diners públics invertits anys enrere.
Estem finançant la investigació bàsica, la més complexa, i la venem a la indústria cedint tots els drets sobre el producte, sense disposar de cap mecanisme per assegurar-nos que després es vendrà a un preu accessible. Un bon exemple de com l’anomenada col·laboració públicoprivada no és res més que diners públics utilitzats per a l’obtenció de beneficis privats. Una indústria pública serviria per reenfocar aquesta situació i potenciar la investigació a les nostres universitats i centres de recerca, conservant els drets derivats de la investigació i assegurant-nos la distribució equitativa i responsable del producte final.
2. Per millorar la transparència: les empreses farmacèutiques, freqüentment, posen traves i distorsionen l’accés a les informacions sobre efectes adversos, limitacions, etc. dels seus medicaments, per tot això una empresa pública serviria per garantir la transparència de totes les actuacions, PRM (Problemes Relacionats amb el Medicament) i efectes adversos relacionats amb la producció i l’ús dels medicaments.
3. Per garantir la seguretat dels medicaments: casos com les retirades del mercat de lots de Valsartan o de Ranitidina, en els quals es va detectar la presència de nitrosamines (compostos classificats com a cancerígens de classe II per l’OMS), han posat de relleu com les farmacèutiques intenten maximitzar els beneficis mitjançant l’externalització de la producció dels medicaments cap a països on els controls de qualitat són menys rigorosos (majoritàriament la Xina), i això produeix potencials riscos sobre els pacients. Una indústria pública permetria que els criteris econòmics no s’imposessin sobre la seguretat dels medicaments i la dels pacients.
4. Per afavorir el control dels preus: una empresa pública podria millorar la relació entre el preu real de producció i el preu final de dispensació, tant pels preus dels seus productes com per la seva influència sobre els competidors privats. Actualment els marges de benefici de les farmacèutiques són escandalosos, situant-se al voltant del 70 – 80% de mitjana. La desviació entre el preu de quan costa produir un medicament es pot arribar a multiplicar per centenars o milers de vegades respecte al seu preu de venda al públic, especialment durant l’etapa de vigència de la patent.
Un dels casos més flagrants va ser amb Solvaldi, el fàrmac contra l’Hepatitis C, que en plena crisi econòmica es va comercialitzar de la mà del laboratori Gilead. El preu d’aquest fàrmac a Europa rondava els 50.000 euros per tractament, mentre que un estudi de la Universitat de Liverpool informava que el cost real de cada tractament rondava els 90 euros. Maquillen sota el nom de competitivitat, la qual cosa representa una estafa en tota regla.
Els elevats costos d’alguns medicaments no estan relacionats amb la seva fabricació, ni tampoc amb la inversió en recerca i desenvolupament, sinó amb les despeses associades a la comercialització i la promoció dels seus productes. Amb dades a la mà, la investigació i desenvolupament de fàrmacs rep aproximadament el 13% del pressupost, mentre que les despeses de màrqueting suposen entre el 30-35% del pressupost total dels laboratoris, és a dir, es gasten el doble en promoció i màrqueting que en investigació.
5. Per acabar amb els desabastiments: els grans beneficis de la indústria farmacèutica es complementen amb la desatenció d’aquells medicaments que, tot i ser efectius, tenen una baixa rendibilitat. De fet, a l’estat espanyol s’ha denunciat el desproveïment de gairebé 200 medicaments, el subministrament dels quals no s’assegura per part de les farmacèutiques perquè tenen preus molt baixos i/o perquè han desenvolupat alguna alternativa d’eficàcia similar però de major preu.
Tenim casos flagrants com el que va protagonitzar la farmacèutica Aspen, que va utilitzar el desproveïment per pressionar el govern per tal d’apujar el preu dels medicaments antitumorals. Aspen va deixar de vendre deliberadament a l’estat espanyol els seus medicaments contra el càncer, obligant l’estat a importar aquests tractaments com a medicaments estrangers, evidentment, a uns preus elevadíssims.
També han existit situacions similars en els serveis d’urgències o de cures intensives amb el desproveïment d’amiodarona, medicament que s’utilitza per tractar i prevenir múltiples tipus d’arrítmies cardíaques, on la farmacèutica Sanofi va preferir posar en risc les vides dels pacients per així poder pressionar al govern per augmentar-ne el preu. No són casos aïllats, és el seu modus operandi. Una indústria pública permetria resoldre el greu problema actual de desabastiments, posant el focus amb la producció de medicaments eficaços i no en l’índex de rendibilitat que aquests puguin tenir.
6. Per fer possible l’expropiació de patents en cas d’emergència sanitària: l’expropiació de patent és un mecanisme legal que permet que un país fabriqui un medicament genèric, tot i aquest es trobi protegit sota patent. Aquesta expropiació es pot dur a terme sense prèvia negociació amb l’empresa farmacèutica propietària de la patent si existeix una situació d’emergència sanitària, però en les condicions actuals cap farmacèutica privada estaria disposada a fabricar el producte en qüestió per por de les conseqüències legals o de boicot de productes per part d’organismes reguladors o per part d’altres estats.
En una situació com l’actual es tracta d’un mecanisme que no ens podem permetre el luxe d’obviar, si qui desenvolupa tractaments efectius contra la Covid-19, fàrmac o vacuna, xifri aquests a uns preus astronòmics o vengui la totalitat del seu estoc fora, limitant així l’accés a la nostra gent. L’expropiació de patent no deixa de ser un mecanisme d’autodefensa.
Només la presència d’una indústria pública farmacèutica converteix el mecanisme d’expropiació de patent en una alternativa viable. En aquestes línies hem intentat fer palesa la necessitat d’una indústria farmacèutica pública com a garantia imprescindible per assegurar la priorització de la salut per davant dels beneficis, situació que s’ha fet més evident que mai en aquests temps de pandèmia.
L’aprovació de la seva posada en marxa era una qüestió purament política, no tècnica i com a Parlament de Catalunya tenim competències per tirar-la endavant. S’ha perdut una gran oportunitat, una oportunitat de fer-nos més sobirans en un món on els pobles cada vegada ho som menys. Una irresponsabilitat política difícilment quantificable i més quan tenim els mitjans necessaris per portar-ho a terme i una llista de motius gairebé interminable.
Són temps de dur a terme polítiques valentes, polítiques que ens facin més forts davant qui més té. Són temps de demostrar que d’aquesta crisi no en poden sortir com a guanyadors els ideòlegs del capitalisme del desastre. En definitiva, són temps en què cal protegir la vida costi el que costi. I la posada en marxa d’una empresa farmacèutica pública és una política totalment conseqüent amb la valentia política necessària en aquests temps excepcionals.
Per una sanitat 100% pública 